Camino

Una persona muy pequeñita espera delante de un gran camino. Intenta vislumbrar, pero le es difícil ver con claridad, y no consigue apreciar hasta donde le llevará ese camino.

Con las zapatillas bien atadas y una mochila a la espalda, la personita está decidida y se ve con fuerzas para empezar a andar por el largo sendero, sin saber qué le depara este ni que peligros puede encontrarse.

Poco a poco, nuestra personita va avanzando, a paso lento pero firme. No obstante, las dificultades le acechan y la mochila, que en un principio iba vacía, lentamente va llenándose de piedras. Una detrás de otra y con un golpe seco, las piedras van acumulándose en la mochila, que cada día le pesa más a nuestro pequeño personaje. Cansado y afligido, continua su viaje, pero además, el camino comienza a convertirse en una cuesta, cuya pendiente aumenta día tras día, complicándole mucho las cosas a la personita.

Hasta que llega el día. El peso de la mochila es excesivo, y nuestro querido personaje, que en ningún caso renuncia a desprenderse de todas las piedas, cae rodando camino abajo, sin nada a qué aferrarse para evitar el duro golpe. 

El resultado: un cuerpo magullado, un camino deshecho, tiempo perdido, una mochila rota y unas piedras esparcidas por el suelo. ¿Qué hacer ahora? ¿Ir a por una mochila nueva? ¿Recoger las piedras? ¿Emprender el camino sin nada en la espalda?

Por muy buenas que fueran, las zapatillas bien atadas le han servido de poco a nuestra persona.

Sientes que esta vida
no te va a perdonar.
Sientes que es urgente
no dar un paso atrás.
Empiezas mil caminos,
no van a ningún lugar.

Pues amigo no hay camino,
se hace camino al andar. 

7

Els dies se'm fan insípids.

Què important era la teua sal.

11

"Ja no sé on deixar caure els meus pensaments perquè no em traguen la pell a tires".

1

"Ni un missatge miserable desitjant-me una mort lenta i anguniosa torturat per uns mercenaris albanesos"

El teu crit

Perd la batalla qui no lluita des del cor 
i sembla que no veu que mor el sol. 
Hui jo somric a l’horitzó, 
escric el meu temps amb amor i passió. 
Cau en l’oblit qui no guanya des del cor, 
qui no sap controlar les emocions. 
Hui jo trenque el protocol. 

Somiadors que esperen el seu torn, 
el retràs els fa perdre la son. 
Il·lusions amb cortina de fum, 
busquen el perdó, perden el costum. 
Mantingues l’anhel d’infinit 
,si estàs decidit, hui respira fort. 
Navegant de nit busca el teu port. 

I allibera el teu crit! 
He refet moltes vegades el meu camí. 
He inventat noves paraules 
i he escalat els cims. 
El rellotge senyala l’hora de partir. 
Corre ràpid entre els arbres 
i allibera el teu crit! 

Orfres de Nord, cega és la sort. 
Pots riure o plorar quan arribe el teu torn. 
Sospira, espera a que t’arribe la mort, 
si no trobes la via que allibere el teu cor. 
Pum.......és molt cara la rutina 
carregue benzina i empente el meu rumb. 
Hui jo soterre la por. 

Somiadors que prenen el timó 
i la carta de navegació. 
Il·lusions que miren endavant 
per que el riu no mor, s’allibera al mar. 
Que el vent colpeje el teu pit 
si estàs decidit, hui respira fort. 
Navegant de nit busca el teu port. 

Busque l’illa del tresor, 
tinc els meus propis mapes. 
Cants de sirena i trons, 
ones que dibuixen el paisatge. 
Busque l’illa del tresor, 
somnie amb les seues platges. 
L’aigua, crea les imatges del teu fals retorn. 

Tu

Ací hauria d'anar l'entrada.  Eixa entrada que no vull que lligques. Però, em pare a pensar (més encara del que ho estic fent, m'és innevitable), i no sé si vull escriure.

Quin sentit té fer-ho si no vull que ningú ho lligca? Quin sentit té alliberar lletres per tu?

No té sentit malgastar paraules, i ja ho hem fet massa.

T'has quedat una de les poques coses que encara conservava: les ganes i el gust per escriure.

Intereconomía: ni para ficción sirve

Hace unos días, a un equipo de Intereconomía le pasó esto:



Muchos pensamos "MONTAJE", pero bien, era una mera "anécdota" más de Intereconomía. El tal Lucas es extraño, la reacción de la presentadora que no mostró sorpresa y sabía qué decir en cada momento sacando conclusiones precipitadas (por que en la conexión, poco se ve) aún más, y la llamada telefónica ya es para flipar.

Días después, en Menéame lo más leído es que Intereconomía usó actores, y se adjuntan dos vídeos en los que se explican y se pone atención a cosas que todos remarcamos, y otras que quizás no, pero que en la repetición se ven perfectamente:





(Sí, yo tampoco sé porqué lleva esa gorro)

Y bien, si esto no es suficiente, aquí se cuentan algunos detalles más de la "agresión". Yo sinceramente me habré leído como mucho la entradilla, pero mucha atención a la foto, la del equipo. Si habéis visto los vídeos anteriores, el chico del centro de la foto os debe sonar de algo.

Sinceramente, que Intereconomía manipule ya no es ni sorprendente, lo que sorprende es lo malos que son, y cómo se les puede descubrir muy fácilmente. Sabíamos que en Intereconomía no hacían buen periodismo pero visto esto, para crear ficción tampoco sirven.

Y ya no le voy a dedicar más palabras a Intereconomía, que no vale la pena. Sonará muy dictatorial, pero yo tardaría 5 minutos en ir y cerrar esta televisión, y de paso La Razón y el ABC. Y digo cerrar, y no quemar, aunque esto último al menos sería más útil: daría luz y calor.

La #PrimaveraValenciana no ha fet més que començar, encara que ho vulguen evitar!

*Próximamente por http://criticament.tumblr.com/

Igual que una mesa coja.

Platja, pipes i passeig

“A Madrid per la costa?” solen bromejar els gandians entre ells. I és que, 3km de platja, d’arena fina i daurada, donen per a molt…

Tots els estius, milers de turistes del centre de la península venen a la nostra ciutat, triplicant la població de Gandia. Vas a la platja, i ni un lloc per a ficar la sombrilla, ja l’han ficat mil madrilenys abans que tu; vas a prendre un gelat, i fes la cua de mitja hora; i si te’n vols anar de festa, el mateix… Aleshores, és el moment perfecte per a que els pixavins fem les maletes ràpidament i fugim, en moltes ocasions a platges properes, encara que també a altres ciutats, països… per a gaudir de les vacances amb la tranquilitat que a la Ciutat Ducal li falta.

I és que, que ja de per sí no t’agrade molt la platja amb tots eixos cossos broncejant-se al sol i els entrepans plens d’arena, i que t’obliguen a anar i et trobes a persones que pareixen per civilitzar, molt agradable no és… Per què clar, per als habitants de la “capi”, Gandia és “el pueblo” (encara que siga la sèptima ciutat més important del País Valencià), els valencians parlem una llengua que ells no saben ni que existix i que en ocasions confonen amb l’anglès, i sempre que vas pel carrer, es veu que camines pel mig, i molestes al pas, fet que obliga a que t’espitgen….

A diferència d’altres localitats més al sud, com Benidorm o Moraira, el turisme que rep la capital de la Safor és essencialment espanyol, i solen ser persones que tenen un segon habitatge ací, que dinen i sopen a casa, i que només estan interessades en fer-se morenes. Per tant, este turisme no és tot el rentable que podria ser.

L’altre dia, veient TeleSafor (la televisió privada més decent que tenim a la comarca, ja que ens van tancar la pública GandiaTV), una dona major que venia de Madrid es queixava de que a la platja de Gandia li falta oferta d’oci, i que és el típic turisme de “las tres P: Playa, pipas y paseo”. Sí, senyora, ja… ja ho sabem, tenim a tots els hostalers de la zona plorant… I si els turistes feu l’esforç, encara que siga un dia, i deixeu el bocata a casa i vos mengeu una bona fideuà “made in Gandia” en algun restaurant, i així contribuiu a que Gandia ixca de la crisi?

Però, que ningú es desanime, que el nou alcalde de la ciutat, el senyor Arturo Torró (PP), s’ha proposat animar i revitalitzar la platja. En agost va organitzar els concerts de Julio Iglesias i Tom Jones, i va recuperar les corregudes de bous (25 anys després de l’última a la localitat)… A més a més, també ha fet una platja artificial amb “solarium” al port, i per a l’any que ve, els 3km de platja es dividiran en zones temàtiques: platja hawaiana, surfera, marinera, familiar… I ací és quan valores la tranquilitat i la natura verge, i comences a odiar el “boom” immobiliari i certs models de turisme.

Sincerament, jo tinc els meus dubtes de si açò fou rentable per als comptes de la ciutat, i pareix ser que els partits polítics de l’oposició tampoc ho tenen massa clar. Com a bona gandiana, estava a l’estranger, i em tocà gaudir de “l’espectacle” des de la llunyania d’una capital africana. Això sí, jo “més feliç que un madrileny amb una camiseta nova del Cocoloco”.

En unes quantes setmanes, quan arribe el fred (si enguany arriba), ja podré tornar a gaudir de la meua platja, deserta i buida, només amb la companyia de la brisa del mar, el fred, les ones rebolicades, i els meus pensaments. La “playa de Madrid” tanca… fins a l’any que ve.

*Este text fou escrit el 17 d'octubre. El dia 25, Esperanza Aguirre visitava Gandia, i l'alcalde de la ciutat li deia: "Esperanza, la playa de Gandia es la playa de Madrid". Els fets parlen per sí mateixos. Esta entrada està basada en fets reals.

La lideresa treballant, no com els "vagos" dels mestres

Alimenta les teues neurones

Passar el temps, divertir-se, emocionar-se, tindre por, informar-se, aprendre. En el cole, en el treball, en la universitat, en el tren, en el metro, en la platja, en la muntanya o abans de dormir. Amb 5, amb 20, amb 35 amb 50 o amb 70 anys…

Nits sense dormir. Plorar d’emoció, enamorar-se, descobrir secrets, morir-se, viatjar sense moure’s d’un lloc, riure, estar nerviós o en tensió…

Consolar a Carmesina, acompanyar al Quixot per la Manxa, tornar-li la veu a la Sireneta, pujar a la nau del Petit Prince, ajudar a Romeu i Julieta a escapar-se junts, pujar-li la moral a l’aneguet lleig, fer-li un regal a Oliver Twist, donar-li un mapa a Robinson Crusoe, jugar amb Tom Sawyer…

Anar a una escola de mags i ajudar al “xiquet que va sobreviure” a matar “aquell que no ha de ser nomenat”, clavar-se en un armari i descobrir un altre món, construir una casa de palla i amagar-se del llop, comprar-se una caputxa roja, arreplegar el rellotge que el senyor conill ha perdut, ajudar i acompanyar a Ulises, no mossegar cap poma, per molt roja i apetitosa que siga…

Guardar i amagar amb molta cura l’anell únic, treure-li la pols a una llàntia màgica, dir a Hansel i Gretel que les llepolies no són bones, i tindre cura de no xafar a ningú caminant per Liliput…

Evidentment, com ja hauràs pogut deduir, benvolgut Watson, estem parlant de literatura. Llegir no té edat, no s’ha de fer en un lloc concret, i pot fer que sintam moltes emocions. Molts són els moments i personatges sortits de llibres que ens han marcat en la vida d’una manera o altra, i probablement, si haguérem portat a terme algunes de les accions dels paràgrafs anteriors, els contes clàssics no serien com els coneixem.

Els llibres són tota una font de saviesa, tant si els utilitzem per a informar-nos, com si llegim un simple best-seller. Sempre ens aportaran alguna cosa, com millorar la nostra escriptura, ja que, només es pot escriure bé si abans s’ha llegit molt.

Done gràcies als meus pares, que em van saber transmetre l’estima pels llibres, la costum d’anar-me’n a dormir amb un llibre sobre els llençols, i recorde passar vesprades a la biblioteca i tornar a casa amb un munt de llibres.

Però, amb el pas dels anys, les coses canvien, i com deia el gran Fuster, te n’adones de que “el saber no ocupa lloc, però ocupa temps”, i és impossible llegir tot allò que voldries. A més a més, el saber no ocupa lloc, però els llibres sí: només hi ha que fixar-se en com estan alguns estants o com de grans són algunes biblioteques.

La tecnologia va a resoldre’ns aquest problema, i ja s’estan popularitzant els e-books amb capacitat per a emmagatzemar molts llibres sense ocupar espai. Tot i que em fascinen els nous invents, sóc prou escèptica: els aparells 2.0 fan moltes coses, però acostumen a tindre una vida curta. Qui m’assegura a mi, que tots els llibres digitals que tinc en el meu e-book duraran en el temps? Per que un llibre en paper, el cuides, i pots mantenir-lo moltíssims anys i deixar-li’l a qui vulgues, però amb un aparell electrònic, encara que el cuides, no crec que siga possible: un dia vas a donar-li a l’“ON”, i ja no s’encén i tot el que tenies dins s’ha perdut. O apareix alguna novetat i allò que tens queda “démodé”, i sinó, que algú vaja a parlar amb l’inventor del disquet!

Però bé, deixem-nos de debats, i recordem allò important, com està escrit en un pòster que tinc penja’t en la porta de la meua habitació: “Llegir és menjar. Menges el que menges, alimenta les teues neurones”. Més clar, impossible.

Llibre de 1902 (Arxiu Històric de Gandia)

Paraules

Una vida per escriure 

amb paraules vives

"Que mi nombre no se borre de la historia”

Ana López Gallego

Victoria Muñoz García

Martina Barroso García

Virtudes González García

Luisa Rodríguez de la Fuente

Elena Gil Olaya

Dionisia Manzanero Sala

Joaquina López Laffite

Carmen Barrero Aguado

Pilar Bueno Ibáñez

Blanca Brisac Vázquez

Adelina García Casillas

Julia Conesa Conesa

13, 13 dones, 13 joves,  13 inconformistes, 13 lluitadores, 13 valentes, 13 idealistes, 13 demòcrates, 13 republicanes,  13 joves socialistes, 13 represaliades, 13 preses, 13 torturades, 13 afussellades, 13 assassinades, 13... "Las 13 rosas".

Maleït 13. Maleït 5 agost de 1939. Maleïts 40 anys de dictadura. Maleïda transició i maleïda falsa democràcia que vol oblidar la història i no castigà els culpables.

Només ens demanaren una cosa, i és la única cosa que podem fer per elles i tots els altres que moriren de la mateixa manera:

"Que mi nombre no se borre de la història" foren les últimes paraules que va escriure Julia, de 19 anys. Recordem-les a elles, i als altres milers de persones que moriren per allò que era digne i just.

Molt corruptible president

Ahir va ser un gran dia. El GRAN dia dels valencians, on, una vegada més entre tots vam escriure una pàgina daurada en la nostra història, per què sí, vam fer HISTÒRIA, així, majúscules incloses. I és que, el nostre molt honorable presi, Paquito Camps, va a ser el primer president en sentar-se al "banquillo", acusat de "cohecho pasivo impropio" per rebre vestidets a canvi de donar contractes milionaris a certes persones, "gürtelitos" parlant clar.

Eixes rises que acompanyaven a "mmm... pues claro que me pago mis trajes... jejeje" ahir pareixien haver-se borrat quan Lola Johnson, el nou fitxatge polític de Camps per a llavar la seua imatge, deia en roda de premsa que ni el govern ni tots els votants del PP compartien l'auto. Camps i Rita s'amaguen darrere el resultat de les últimes eleccions, en les que el PP tornà a obtindre una majoria absoluta, a pesar de la trama Gürtel. Però, al igual que els contractes, en aquest cas també ha de llegir-se la lletra menuda, i és que, els conservadors pergueren uns quants milers de vots (uns 100.000) i les Corts són un poc més plurals. L'inici d'un canvi? Pot ser. El resultat d'unes eleccions no garanteixen tota la immunitat del món, o almenys, la que ells desitjarien tindre. Si estan tan indignats com diuen, i no entenen res, els propose que comencen #acampadalesCorts, i mostren així el seu rebuig a la justícia i lluiten pel "dret a furtar i ser corruptes"...

Mentre tot açò passa, la cúpula del PP guarda silenci (bé, Rita Barberà no para de dir burrades, però ja estem acostumats...). Mariano Rajoy encara no s'ha pronunciat, i des de diversos àmbits comencen a apuntar-lo directament, ja que com Paco Camps té la cara tan dura de no deixar el càrrec (segur que ha utilitzat Logtite per a enganxar-se a ell), Mariano, com a cap del partit, hauria de cessar-lo i pegar-li una bona patà.

Moltes coses a comentar en aquest tema, però tres han quedat clares: els diners que són del poble han d'invertir-se i tornar al poble, no als teus quatre amiguets. Segona, la jugada de la màfia valenciana en el seu particular Monopoly està acabant-se. I tercera, Zaplana i Fabra estan riguent-se sense parar: "Este Paquito, mira que no saber ni robar, ni mentir...", és l'ovella negra de la gran família pepera...

Ara, només falta esperar al juí, que serà amb jurat popular i es calcula que a la tardor, per a que comence el show i veure quines "perles" ens solta el nostre benvolgut "molt corruptible". Això sí, un consell: jo d'ell, anava encomanant al meu sastre un parell de vestits a ratlles, a poder ser, blanques i negres.

P.D: Ei, Camps! No et prengues a mal aquesta entrada, que jo "te quiero un huevo", i ho saps ;)

Hijos del quinto sol

De origen argentino, Keny Arkana va revolucionando todos los lugares por los que pasa. "Contestataria que rapea" como ella se define, lucha contra la globalización capitalista, la opresión del Estado y el racismo institucional. Y es que, "Cinquième soleil" es una canción que choca, en primer lugar por su potente mensaje, por un lado apocalíptico, y por otro esperanzador, ya que somos nosotros mismos los que tenemos el poder sobre nuestros actos; y de otro, por la genial música, mágica en gran parte de la canción que engancha con sus cambios de ritmos repentinos y acertadísimos.

... parce que la vie est en nous!

Así pues, una canción de 10 que me fascina y me parece magnífica, así como también Désobeissance civile o La rage du peuble, aunque son un poco más diferentes.

Aprovecho esta entrada para dar las gracias a todas las personas que me han animado a que continuara escribiendo en este blog, al que, por varias cosas, he tenido un poco desatendido últimamente... y os dejo una pregunta que  ElGordoConBarros me dejó hace tiempo en un comentario en entrada pasada, y que me ha hecho pensar bastante:

"Para ti, un día que termina, ¿Es un día más o un día menos?"

¿Qué pensáis?

Gürtelitos

Leído en Twitter:

"Y Francisco Camps se acercó sonriente al micro de tribuna de les Corts Valencianes:

'Uno... dos... robando... robando...' "

#campsxoriço

#spanishrevolution

Estem vivint un moment històric. Eixa és la sensació que tinc.

La història, eixa "ciència" que quan més l'estudies i entres en ella, més t'intriga. I és que, tots els grans fets de la història que estudiem i tenim sempre presents van començar per accions xicotetes. D'ací moltes décades estudiaran com dos avions enfonsaren unes torres que trencaven l'horitzó de Nova York, com s'iniciaren dos guerres amb excuses barates i es desferen de l'home més buscat de la nit al dia... com a Europa s'implantaren governs restrictius que llevaven tot allò que els nostres avantapassats conseguiren en batalles fa molts segles. Com, després de la crisis dels anys 30 i 70, arribà la crisis del nou mileni, i com, la gent que es pensava rica, tornava a ser pobre. També estudiaran com el poder econòmic ho controlava tot, i com les divisions ja no es feien amb telons d'acer. Analitzaran perquè el nord explota al sud, i la gent del sud mor en pasteres... i amb tot açò, algú alçarà el bras a classe, i preguntarà al professor o professora perquè la gent no aprofità el poder del seu vot per canviar les coses. Però, de sobte, els alumnes somriuran, per què el professor els parlarà de l' #spanishrevolution i els mostrarà un mapa del món ple de puntets, de milers d'acampades... gent indignada decidí eixir al carrer, després de 40 anys, per a reclamar els que els corresponia: una democràcia real que es dedicara a donar al poble el que és del poble, com una educació i sanitat dignes, i que s'encarregara de fer que tots els vots valgueren el mateix. Però, els alumnes també llegiran als seus ordinadors (llibres ja no crec) que els mossos i la gendarmerie van actuar contra la ciutadania, i com els governs prohibien l'emissió de cadenes de tel·levisió per culpa de múltiplex...

Ho estudiaran per què jo ara estudie com hi va haver un escàndol a Casas Viejas, com milers de persones van portar la República amb el seu vot, com la gent es manifestà el 1934, com es prohibien publicacions per atemptar contra la "nació"... per què encara que ens conste creure-ho, la història es composa de xicotetes accions que van cobrant importància amb el pas del temps, i si algun dia, conseguim alguna cosa important, jo podré dir: "Quan tot va començar, jo vaig participar". Per què les arrels estan creixent.

Hi ha milers d'exemples més, la història és molt gran, i passen moltes coses dia a dia... Podem extraure paral·lelismes en tot, tot està conectat.

La República

80 años... demasiados, ¿no?



Ayer, hoy, mañana... Viva la República, ¡siempre!

¿Rencor?

"No guardo rencor a quienes vinieron a por mi bisabuelo", leo esta mañana en Público. Obviamente, se trata del tema de la Memoria Histórica, todavía presente 40 años después, y parece ser que aún le queda bastante... Al oir expresiones como esta, algo se revuelve en mi interior. De entrada, indignación. ¿Cómo puede ser que no haya rencor? Yo, sin, que yo sepa,  haber sufrido esto en mi familia, tengo un rencor enorme. Rencor a la gente que cometió todas esas atrocidades, a los que participaron, y a los que las consintieron, sin mostrar ni un ápice de humanidad, por que si ya es cruel matar a gente por sus ideales, además los enterraron en medio de cunetas, convirtiéndolos en unos "don nadie", cuando justamente eso no eran, ya que podían haber hecho como muchos: sellar sus bocas y pasarse al otro bando, pero no lo hicieron.

El otro sentimiento que me invade es el de la bondad. La mayoría de familiares de las víctimas del franquismo aseguran no sentir rencor, lo único que quieren es recuperar los restos de sus seres queridos. Y es que, el rencor no es una característica que se le suela atribuir a las buenas personas. Y precisamente de eso es lo que ha pecado la izquierda, de ser demasiado buena. Siempre se lo hemos puesto muy fácil a la derecha: no hace falta que hagan nada ellos, nosotros ya nos hundimos desde dentro. Desde siempre, divididos. Recuerdo la frase de un profesor de historia que tuve, que nos decía que la izquierda tiene un enemigo común, pero "sueña con mundos demasiado diferentes": socialismo, comunismo, anarquía... suelen chocar demasiado. Hemos visto el Frente Popular, pero también la historia ha sido testigo de cómo la izquierda acabó a "hostia limpia" en plena Guerra Civil en Barcelona. Para algunos historiadores, este es le verdadero motivo de la derrota republicana en la guerra: no era por batallas perdidas ni por bajas, si no por esta división interna. Por que la derecha está dividida, pero "es un secreto", no lo van proclamando.

¿En qué estaba pensando la izquierda cuando firmaron una serie de papeleos en la Transición? ¿Por qué dieron inmunidad a los criminales y  se sentaron junto a ellos? Ahora es cuando ciertas personas te dicen que cómo se nota que no has vivido una dictadura, y que cualquier cosa es mejor que eso. Sí, supongo que se nota, pero es que realmente, no tiene ningún sentido. Miremos lo que pasó en Italia y Alemania con sus fachas..., pero bien, sabemos que "Spain is different", you know.

Se supone que en ese momento la izquierda hizo lo mejor para la sociedad. Pues bien, eso es lo que tendrían que hacer en estos momentos.

La campaña #nolesvotes (PP-PSOE) parece que va cogiendo adeptos. El PSOE ya no es considerado izquierda para muchos, y para otros es considerada salvación frente lo que sería una catástrofe absoluta: el PP en el gobierno, que aquí en Valencia lo conocemos bien... por tanto, es como un mal menor.

 Zapatero ha hecho lo que ha podido. Ha hecho cosas mal, y eso todo el mundo lo dice y lo sabe, pero lo que no se dice es que él realmente no puede hacer nada (con Wikileaks ya hemos empezado a intuir quién mueve los hilos...): tiene a unos cuantos empresarios por un lado, y a la UE por el otro marcándole las pautas. Si no, ¿qué sentido hubiera tenido ponerse a media España en contra con las medidas anticrisis si no eran necesarias y le obligaban a tomarlas? Eso sí, en el gobierno ha fallado la comunicación... Zapatero tenía que haberlo explicado todo abiertamente: sus medidas, o un rescate, este es lo que hay.

Pero bien, ahora Zapatero se va, y la cuestión no está ahí. Lo importante es no dejar que el PP llegue al poder, y tirarlo de donde esté. Utópico, ¿verdad?. Lo cierto es que la izquierda no quiere a ZP ni al PSOE, pero es que a la derecha no le entusiasma Rajoy. Por lo que el descontento es generalizado. Se dice que es el momento de los partidos minoritarios, los que siempre están al pie del cañón, pero que también se venden fácilmente (algunos). Pues bien, ahora que la pelota está en su tejado, a ver si están a la altura.

A la izquierda: la devaluada, la que se considera verdadera, la que realmente lo es, la tapada... da igual, todos, dejad de lado intereses personales, de partido y políticos. Mirad por el interés general del pueblo: hay que evitar que el PP llegue al poder (como parece que va a ser). La gente está empezando a pedir ayuda. Empezad a tomar las riendas de la situación, antes de que todos nos desanimemos. Esta vez seguro que váis a tener apoyo. Se siente, algo despierta en la calle. Las calzadas empiezan a hablar. Esperamos el momento, estamos aquí. Y wikileaks también, ya que parece que prepara alguna acción para el 22-M.

Qué alguien nos salve.



P.D.: Y que nadie me venga con que el PP es de centro... que sólo hay que ver quien es el presidente de honor, o lo que sea Fraga...

Vida intel·ligent?

Sico Fons, Gandia Express

Prestigiosos científics de tot el
món s’han reunit aquests dies
per intentar resoldre un dels
enigmes més complicats i desconcertants
de la natura. La comunitat científica
intenta respondre la següent pregunta:
existeix vida intel•ligent a Canal 9?
Un important biòleg de la Universitat
de Washington DF, Joseph K.
Bitchson, sosté que si bé les anàlisis
realitzades no li permeten arribar a
cap conclusió definitiva, ell és de l’opinió
que tot i haver-se trobat alguns espècimens
a les instal•lacions de Burjassot
amb el do de la parla, això no ha
de significar necessàriament cap procés
intel•lectual, ja que en altres latituds
s’han trobat espècies de pardals o
de micos amb les mateixes facultats.
L’eminent psiquiatre i antropòleg
Friedrich Von Schwein de la Universitat
de Frankfurt afirma que l’abjecció,
la manipulació, la ignorància, la mentida,
la tergiversació o les simples ganes
de fer la punyeta, tampoc són mostres
concloents de possible vida
intel•ligent, ja que en el regne animal
s’han trobat casos com ara els taurons,
els voltors, les aranyes, els escorpins o
els llops que es comportaven de manera
semblant amb quasi igual d’eficàcia.
Altrament, l’insigne neuròleg i premi
Nobel de medicina italià, Primo
Paolo Tortellini, creu que de cap manera
es poden considerar com activitats
cognitives els costums d’alguns
habitants de Canal 9 de depredar-se,
devorar-se, xuplar la sang o amollar
insults a tort i a dret entre ells mateixos.
Recentment, un dels científics ens va
informar en una roda de premsa que
en un programa d’aquest canal de televisió
fou divisat (de fet va ser aquest
insòlit descobriment el que motivà tota
la investigació posterior) un individu
llegint un llibre. Però malauradament,
tot seguit es demostrà que l’individu
en qüestió, ni sabia llegir, ni coneixia
la utilitat d’aquell estrany objecte.
Poc després fou vist de nou
abocant sal, alls i julivert al llibre –que
per cert, era d’un novel•lista català–
per tal de devorar-lo.
Així doncs, tot i esperant nous descobriments
que aclarisquen una mica,
aquesta complexa anomalia valenciana,
el grup de prestigiosos investigadors
conclou que, dissortadament, no
hi han trobat ni el menor rastre de vida
intel•ligent al Canal 9.
El món haurà de seguir esperant futures
troballes.

 p.5 gandiaexpress.es/pdf-gandia/GANDIA-EXPRESS-n28.pdf

Honestetat, poder i futur: paraules clau

Durant cinc díes, pel saló d’actes de la facultat de Filologia, Traducció i comunicació de la Universitat de València passaren més d’un centenar de periodistes de tots els àmbits de la comunicació, que deixaren un grapat de titulars i moltes experiències.

Política, opinió, economia, cultura, societat, ràdio, televisió, fotoperiodisme… totes les vessants tingueren el seu lloc en aquest congrés realitzat en col•laboració amb la Unió de Periodistes Valencians, en el que s’abordà el passat, present i futur de la professió, que ja complix 30 anys en democràcia.

Es parlà molt, però per damunt de tot destacaren diverses idees. La primera, va ser que l’ objectivitat no existeix. “No som objectius ni neutrals”, afirmà Josep Torrent. Per tant, el que conta és l’honestetat amb sí mateix, com després repetiren Mª Consuelo Reyna i J. L. Gómez Mompart.

El segon tema important és la pèrdua de prestigi i credibilitat del periodista. Segons Pedro Agramunt (PP), “els periodistes ja no tenen cap poder”. Aquesta afirmació va ser rebutjada per Anna Tòrtola a la taula d’opinió, que afirmà que és el que els polítics ens fan creure, però realment seguixen minut a minut la premsa.

També es va repetir molt que els periodistes “no tenen futur”. Uns més “apocalíptics” que altres, la majoria de ponents es manifestaven en aquesta línia, però alguns es mostraren més optimistes, com els periodistes locals, que veuen en la informació de proximitat el futur, o com Amparo Tòrtola, que confesà que tornaria a elegir dedicar-se al periodisme, ja que no hi ha “altra professió que t’ensenye coses dia a dia”.

I com no, Internet. La xarxa també va estar molt present en general, ja que la rutina i el treball periodístic han canviat molt, i més específicament en la conferència dedicada al periodisme digital, on Mar Iglesia reivindicà que el ciberperiodisme “és periodisme”.

Es va debatre intensamente sobre la televisió pública, i el seu paper en la societat. Front les crítiques a Canal 9 per part del públic, Lola Bañón va dir que cal “resistir” i queixar-se, i que els treballadors no poden fer molt més. D’altra banda, Empar Marco (TV3), va dir que els periodistes sí poden fer coses, encara que la majoria dels participants culparen a la publicitat, les empreses i els gabinets de premsa de la situació actual.

El que ha quedat clar, és que els nous periodistes tenen el gran repte d’establir la direcció del nou periodisme i al mateix temps recuperar les seues arrels. Però, si una cosa és segura, és que ningú tira la tovallola, per què com es podia llegir l’altre dia a El País, el periodisme “és amor. Tossut i irracional, com qualsevol altra passió”.

No es fàcil contar un congrés en 400 paraules... però s'ha intentat.

http://congres.unioperiodistes.net/congres.html