viernes, 18 de noviembre de 2011

Platja, pipes i passeig

“A Madrid per la costa?” solen bromejar els gandians entre ells. I és que, 3km de platja, d’arena fina i daurada, donen per a molt…

Tots els estius, milers de turistes del centre de la península venen a la nostra ciutat, triplicant la població de Gandia. Vas a la platja, i ni un lloc per a ficar la sombrilla, ja l’han ficat mil madrilenys abans que tu; vas a prendre un gelat, i fes la cua de mitja hora; i si te’n vols anar de festa, el mateix… Aleshores, és el moment perfecte per a que els pixavins fem les maletes ràpidament i fugim, en moltes ocasions a platges properes, encara que també a altres ciutats, països… per a gaudir de les vacances amb la tranquilitat que a la Ciutat Ducal li falta.

I és que, que ja de per sí no t’agrade molt la platja amb tots eixos cossos broncejant-se al sol i els entrepans plens d’arena, i que t’obliguen a anar i et trobes a persones que pareixen per civilitzar, molt agradable no és… Per què clar, per als habitants de la “capi”, Gandia és “el pueblo” (encara que siga la sèptima ciutat més important del País Valencià), els valencians parlem una llengua que ells no saben ni que existix i que en ocasions confonen amb l’anglès, i sempre que vas pel carrer, es veu que camines pel mig, i molestes al pas, fet que obliga a que t’espitgen….

A diferència d’altres localitats més al sud, com Benidorm o Moraira, el turisme que rep la capital de la Safor és essencialment espanyol, i solen ser persones que tenen un segon habitatge ací, que dinen i sopen a casa, i que només estan interessades en fer-se morenes. Per tant, este turisme no és tot el rentable que podria ser.
L’altre dia, veient TeleSafor (la televisió privada més decent que tenim a la comarca, ja que ens van tancar la pública GandiaTV), una dona major que venia de Madrid es queixava de que a la platja de Gandia li falta oferta d’oci, i que és el típic turisme de “las tres P: Playa, pipas y paseo”. Sí, senyora, ja… ja ho sabem, tenim a tots els hostalers de la zona plorant… I si els turistes feu l’esforç, encara que siga un dia, i deixeu el bocata a casa i vos mengeu una bona fideuà “made in Gandia” en algun restaurant, i així contribuiu a que Gandia ixca de la crisi?

Però, que ningú es desanime, que el nou alcalde de la ciutat, el senyor Arturo Torró (PP), s’ha proposat animar i revitalitzar la platja. En agost va organitzar els concerts de Julio Iglesias i Tom Jones, i va recuperar les corregudes de bous (25 anys després de l’última a la localitat)… A més a més, també ha fet una platja artificial amb “solarium” al port, i per a l’any que ve, els 3km de platja es dividiran en zones temàtiques: platja hawaiana, surfera, marinera, familiar… I ací és quan valores la tranquilitat i la natura verge, i comences a odiar el “boom” immobiliari i certs models de turisme.

Sincerament, jo tinc els meus dubtes de si açò fou rentable per als comptes de la ciutat, i pareix ser que els partits polítics de l’oposició tampoc ho tenen massa clar. Com a bona gandiana, estava a l’estranger, i em tocà gaudir de “l’espectacle” des de la llunyania d’una capital africana. Això sí, jo “més feliç que un madrileny amb una camiseta nova del Cocoloco”.

En unes quantes setmanes, quan arribe el fred (si enguany arriba), ja podré tornar a gaudir de la meua platja, deserta i buida, només amb la companyia de la brisa del mar, el fred, les ones rebolicades, i els meus pensaments. La “playa de Madrid” tanca… fins a l’any que ve.


*Este text fou escrit el 17 d'octubre. El dia 25, Esperanza Aguirre visitava Gandia, i l'alcalde de la ciutat li deia: "Esperanza, la playa de Gandia es la playa de Madrid". Els fets parlen per sí mateixos. Esta entrada està basada en fets reals.

La lideresa treballant, no com els "vagos" dels mestres





martes, 8 de noviembre de 2011

Alimenta les teues neurones

Passar el temps, divertir-se, emocionar-se, tindre por, informar-se, aprendre. En el cole, en el treball, en la universitat, en el tren, en el metro, en la platja, en la muntanya o abans de dormir. Amb 5, amb 20, amb 35 amb 50 o amb 70 anys…
Nits sense dormir. Plorar d’emoció, enamorar-se, descobrir secrets, morir-se, viatjar sense moure’s d’un lloc, riure, estar nerviós o en tensió…
Consolar a Carmesina, acompanyar al Quixot per la Manxa, tornar-li la veu a la Sireneta, pujar a la nau del Petit Prince, ajudar a Romeu i Julieta a escapar-se junts, pujar-li la moral a l’aneguet lleig, fer-li un regal a Oliver Twist, donar-li un mapa a Robinson Crusoe, jugar amb Tom Sawyer…
Anar a una escola de mags i ajudar al “xiquet que va sobreviure” a matar “aquell que no ha de ser nomenat”, clavar-se en un armari i descobrir un altre món, construir una casa de palla i amagar-se del llop, comprar-se una caputxa roja, arreplegar el rellotge que el senyor conill ha perdut, ajudar i acompanyar a Ulises, no mossegar cap poma, per molt roja i apetitosa que siga…
Guardar i amagar amb molta cura l’anell únic, treure-li la pols a una llàntia màgica, dir a Hansel i Gretel que les llepolies no són bones, i tindre cura de no xafar a ningú caminant per Liliput…
Evidentment, com ja hauràs pogut deduir, benvolgut Watson, estem parlant de literatura. Llegir no té edat, no s’ha de fer en un lloc concret, i pot fer que sintam moltes emocions. Molts són els moments i personatges sortits de llibres que ens han marcat en la vida d’una manera o altra, i probablement, si haguérem portat a terme algunes de les accions dels paràgrafs anteriors, els contes clàssics no serien com els coneixem.
Els llibres són tota una font de saviesa, tant si els utilitzem per a informar-nos, com si llegim un simple best-seller. Sempre ens aportaran alguna cosa, com millorar la nostra escriptura, ja que, només es pot escriure bé si abans s’ha llegit molt.
Done gràcies als meus pares, que em van saber transmetre l’estima pels llibres, la costum d’anar-me’n a dormir amb un llibre sobre els llençols, i recorde passar vesprades a la biblioteca i tornar a casa amb un munt de llibres.
Però, amb el pas dels anys, les coses canvien, i com deia el gran Fuster, te n’adones de que “el saber no ocupa lloc, però ocupa temps”, i és impossible llegir tot allò que voldries. A més a més, el saber no ocupa lloc, però els llibres sí: només hi ha que fixar-se en com estan alguns estants o com de grans són algunes biblioteques.
La tecnologia va a resoldre’ns aquest problema, i ja s’estan popularitzant els e-books amb capacitat per a emmagatzemar molts llibres sense ocupar espai. Tot i que em fascinen els nous invents, sóc prou escèptica: els aparells 2.0 fan moltes coses, però acostumen a tindre una vida curta. Qui m’assegura a mi, que tots els llibres digitals que tinc en el meu e-book duraran en el temps? Per que un llibre en paper, el cuides, i pots mantenir-lo moltíssims anys i deixar-li’l a qui vulgues, però amb un aparell electrònic, encara que el cuides, no crec que siga possible: un dia vas a donar-li a l’“ON”, i ja no s’encén i tot el que tenies dins s’ha perdut. O apareix alguna novetat i allò que tens queda “démodé”, i sinó, que algú vaja a parlar amb l’inventor del disquet!
Però bé, deixem-nos de debats, i recordem allò important, com està escrit en un pòster que tinc penja’t en la porta de la meua habitació: “Llegir és menjar. Menges el que menges, alimenta les teues neurones”. Més clar, impossible.


Llibre de 1902 (Arxiu Històric de Gandia)

domingo, 18 de septiembre de 2011

viernes, 5 de agosto de 2011

"Que mi nombre no se borre de la historia”

Ana López Gallego
Victoria Muñoz García
Martina Barroso García
Virtudes González García
Luisa Rodríguez de la Fuente
Elena Gil Olaya
Dionisia Manzanero Sala
Joaquina López Laffite
Carmen Barrero Aguado
Pilar Bueno Ibáñez
Blanca Brisac Vázquez
Adelina García Casillas
Julia Conesa Conesa

13, 13 dones, 13 joves,  13 inconformistes, 13 lluitadores, 13 valentes, 13 idealistes, 13 demòcrates, 13 republicanes,  13 joves socialistes, 13 represaliades, 13 preses, 13 torturades, 13 afussellades, 13 assassinades, 13... "Las 13 rosas".

Maleït 13. Maleït 5 agost de 1939. Maleïts 40 anys de dictadura. Maleïda transició i maleïda falsa democràcia que vol oblidar la història i no castigà els culpables.

Només ens demanaren una cosa, i és la única cosa que podem fer per elles i tots els altres que moriren de la mateixa manera:

"Que mi nombre no se borre de la història" foren les últimes paraules que va escriure Julia, de 19 anys. Recordem-les a elles, i als altres milers de persones que moriren per allò que era digne i just.



sábado, 16 de julio de 2011

Molt corruptible president



Ahir va ser un gran dia. El GRAN dia dels valencians, on, una vegada més entre tots vam escriure una pàgina daurada en la nostra història, per què sí, vam fer HISTÒRIA, així, majúscules incloses. I és que, el nostre molt honorable presi, Paquito Camps, va a ser el primer president en sentar-se al "banquillo", acusat de "cohecho pasivo impropio" per rebre vestidets a canvi de donar contractes milionaris a certes persones, "gürtelitos" parlant clar.

Eixes rises que acompanyaven a "mmm... pues claro que me pago mis trajes... jejeje" ahir pareixien haver-se borrat quan Lola Johnson, el nou fitxatge polític de Camps per a llavar la seua imatge, deia en roda de premsa que ni el govern ni tots els votants del PP compartien l'auto. Camps i Rita s'amaguen darrere el resultat de les últimes eleccions, en les que el PP tornà a obtindre una majoria absoluta, a pesar de la trama Gürtel. Però, al igual que els contractes, en aquest cas també ha de llegir-se la lletra menuda, i és que, els conservadors pergueren uns quants milers de vots (uns 100.000) i les Corts són un poc més plurals. L'inici d'un canvi? Pot ser. El resultat d'unes eleccions no garanteixen tota la immunitat del món, o almenys, la que ells desitjarien tindre. Si estan tan indignats com diuen, i no entenen res, els propose que comencen #acampadalesCorts, i mostren així el seu rebuig a la justícia i lluiten pel "dret a furtar i ser corruptes"...

Mentre tot açò passa, la cúpula del PP guarda silenci (bé, Rita Barberà no para de dir burrades, però ja estem acostumats...). Mariano Rajoy encara no s'ha pronunciat, i des de diversos àmbits comencen a apuntar-lo directament, ja que com Paco Camps té la cara tan dura de no deixar el càrrec (segur que ha utilitzat Logtite per a enganxar-se a ell), Mariano, com a cap del partit, hauria de cessar-lo i pegar-li una bona patà.

Moltes coses a comentar en aquest tema, però tres han quedat clares: els diners que són del poble han d'invertir-se i tornar al poble, no als teus quatre amiguets. Segona, la jugada de la màfia valenciana en el seu particular Monopoly està acabant-se. I tercera, Zaplana i Fabra estan riguent-se sense parar: "Este Paquito, mira que no saber ni robar, ni mentir...", és l'ovella negra de la gran família pepera...

Ara, només falta esperar al juí, que serà amb jurat popular i es calcula que a la tardor, per a que comence el show i veure quines "perles" ens solta el nostre benvolgut "molt corruptible". Això sí, un consell: jo d'ell, anava encomanant al meu sastre un parell de vestits a ratlles, a poder ser, blanques i negres.

P.D: Ei, Camps! No et prengues a mal aquesta entrada, que jo "te quiero un huevo", i ho saps ;)

16jul11

viernes, 3 de junio de 2011

Hijos del quinto sol

De origen argentino, Keny Arkana va revolucionando todos los lugares por los que pasa. "Contestataria que rapea" como ella se define, lucha contra la globalización capitalista, la opresión del Estado y el racismo institucional. Y es que, "Cinquième soleil" es una canción que choca, en primer lugar por su potente mensaje, por un lado apocalíptico, y por otro esperanzador, ya que somos nosotros mismos los que tenemos el poder sobre nuestros actos; y de otro, por la genial música, mágica en gran parte de la canción que engancha con sus cambios de ritmos repentinos y acertadísimos.


... parce que la vie est en nous!

Así pues, una canción de 10 que me fascina y me parece magnífica, así como también Désobeissance civile o La rage du peuble, aunque son un poco más diferentes.

Aprovecho esta entrada para dar las gracias a todas las personas que me han animado a que continuara escribiendo en este blog, al que, por varias cosas, he tenido un poco desatendido últimamente... y os dejo una pregunta que  ElGordoConBarros me dejó hace tiempo en un comentario en entrada pasada, y que me ha hecho pensar bastante:

"Para ti, un día que termina, ¿Es un día más o un día menos?"

¿Qué pensáis?