jueves, 14 de abril de 2011

La República

80 años... demasiados, ¿no?



Ayer, hoy, mañana... Viva la República, ¡siempre!

domingo, 10 de abril de 2011

¿Rencor?

"No guardo rencor a quienes vinieron a por mi bisabuelo", leo esta mañana en Público. Obviamente, se trata del tema de la Memoria Histórica, todavía presente 40 años después, y parece ser que aún le queda bastante... Al oir expresiones como esta, algo se revuelve en mi interior. De entrada, indignación. ¿Cómo puede ser que no haya rencor? Yo, sin, que yo sepa,  haber sufrido esto en mi familia, tengo un rencor enorme. Rencor a la gente que cometió todas esas atrocidades, a los que participaron, y a los que las consintieron, sin mostrar ni un ápice de humanidad, por que si ya es cruel matar a gente por sus ideales, además los enterraron en medio de cunetas, convirtiéndolos en unos "don nadie", cuando justamente eso no eran, ya que podían haber hecho como muchos: sellar sus bocas y pasarse al otro bando, pero no lo hicieron.

El otro sentimiento que me invade es el de la bondad. La mayoría de familiares de las víctimas del franquismo aseguran no sentir rencor, lo único que quieren es recuperar los restos de sus seres queridos. Y es que, el rencor no es una característica que se le suela atribuir a las buenas personas. Y precisamente de eso es lo que ha pecado la izquierda, de ser demasiado buena. Siempre se lo hemos puesto muy fácil a la derecha: no hace falta que hagan nada ellos, nosotros ya nos hundimos desde dentro. Desde siempre, divididos. Recuerdo la frase de un profesor de historia que tuve, que nos decía que la izquierda tiene un enemigo común, pero "sueña con mundos demasiado diferentes": socialismo, comunismo, anarquía... suelen chocar demasiado. Hemos visto el Frente Popular, pero también la historia ha sido testigo de cómo la izquierda acabó a "hostia limpia" en plena Guerra Civil en Barcelona. Para algunos historiadores, este es le verdadero motivo de la derrota republicana en la guerra: no era por batallas perdidas ni por bajas, si no por esta división interna. Por que la derecha está dividida, pero "es un secreto", no lo van proclamando.

¿En qué estaba pensando la izquierda cuando firmaron una serie de papeleos en la Transición? ¿Por qué dieron inmunidad a los criminales y  se sentaron junto a ellos? Ahora es cuando ciertas personas te dicen que cómo se nota que no has vivido una dictadura, y que cualquier cosa es mejor que eso. Sí, supongo que se nota, pero es que realmente, no tiene ningún sentido. Miremos lo que pasó en Italia y Alemania con sus fachas..., pero bien, sabemos que "Spain is different", you know.

Se supone que en ese momento la izquierda hizo lo mejor para la sociedad. Pues bien, eso es lo que tendrían que hacer en estos momentos.

La campaña #nolesvotes (PP-PSOE) parece que va cogiendo adeptos. El PSOE ya no es considerado izquierda para muchos, y para otros es considerada salvación frente lo que sería una catástrofe absoluta: el PP en el gobierno, que aquí en Valencia lo conocemos bien... por tanto, es como un mal menor.

 Zapatero ha hecho lo que ha podido. Ha hecho cosas mal, y eso todo el mundo lo dice y lo sabe, pero lo que no se dice es que él realmente no puede hacer nada (con Wikileaks ya hemos empezado a intuir quién mueve los hilos...): tiene a unos cuantos empresarios por un lado, y a la UE por el otro marcándole las pautas. Si no, ¿qué sentido hubiera tenido ponerse a media España en contra con las medidas anticrisis si no eran necesarias y le obligaban a tomarlas? Eso sí, en el gobierno ha fallado la comunicación... Zapatero tenía que haberlo explicado todo abiertamente: sus medidas, o un rescate, este es lo que hay.

Pero bien, ahora Zapatero se va, y la cuestión no está ahí. Lo importante es no dejar que el PP llegue al poder, y tirarlo de donde esté. Utópico, ¿verdad?. Lo cierto es que la izquierda no quiere a ZP ni al PSOE, pero es que a la derecha no le entusiasma Rajoy. Por lo que el descontento es generalizado. Se dice que es el momento de los partidos minoritarios, los que siempre están al pie del cañón, pero que también se venden fácilmente (algunos). Pues bien, ahora que la pelota está en su tejado, a ver si están a la altura.

A la izquierda: la devaluada, la que se considera verdadera, la que realmente lo es, la tapada... da igual, todos, dejad de lado intereses personales, de partido y políticos. Mirad por el interés general del pueblo: hay que evitar que el PP llegue al poder (como parece que va a ser). La gente está empezando a pedir ayuda. Empezad a tomar las riendas de la situación, antes de que todos nos desanimemos. Esta vez seguro que váis a tener apoyo. Se siente, algo despierta en la calle. Las calzadas empiezan a hablar. Esperamos el momento, estamos aquí. Y wikileaks también, ya que parece que prepara alguna acción para el 22-M.

Qué alguien nos salve.



P.D.: Y que nadie me venga con que el PP es de centro... que sólo hay que ver quien es el presidente de honor, o lo que sea Fraga...


lunes, 4 de abril de 2011

Vida intel·ligent?

Sico Fons, Gandia Express

Prestigiosos científics de tot el
món s’han reunit aquests dies
per intentar resoldre un dels
enigmes més complicats i desconcertants
de la natura. La comunitat científica
intenta respondre la següent pregunta:
existeix vida intel•ligent a Canal 9?
Un important biòleg de la Universitat
de Washington DF, Joseph K.
Bitchson, sosté que si bé les anàlisis
realitzades no li permeten arribar a
cap conclusió definitiva, ell és de l’opinió
que tot i haver-se trobat alguns espècimens
a les instal•lacions de Burjassot
amb el do de la parla, això no ha
de significar necessàriament cap procés
intel•lectual, ja que en altres latituds
s’han trobat espècies de pardals o
de micos amb les mateixes facultats.
L’eminent psiquiatre i antropòleg
Friedrich Von Schwein de la Universitat
de Frankfurt afirma que l’abjecció,
la manipulació, la ignorància, la mentida,
la tergiversació o les simples ganes
de fer la punyeta, tampoc són mostres
concloents de possible vida
intel•ligent, ja que en el regne animal
s’han trobat casos com ara els taurons,
els voltors, les aranyes, els escorpins o
els llops que es comportaven de manera
semblant amb quasi igual d’eficàcia.
Altrament, l’insigne neuròleg i premi
Nobel de medicina italià, Primo
Paolo Tortellini, creu que de cap manera
es poden considerar com activitats
cognitives els costums d’alguns
habitants de Canal 9 de depredar-se,
devorar-se, xuplar la sang o amollar
insults a tort i a dret entre ells mateixos.
Recentment, un dels científics ens va
informar en una roda de premsa que
en un programa d’aquest canal de televisió
fou divisat (de fet va ser aquest
insòlit descobriment el que motivà tota
la investigació posterior) un individu
llegint un llibre. Però malauradament,
tot seguit es demostrà que l’individu
en qüestió, ni sabia llegir, ni coneixia
la utilitat d’aquell estrany objecte.
Poc després fou vist de nou
abocant sal, alls i julivert al llibre –que
per cert, era d’un novel•lista català–
per tal de devorar-lo.
Així doncs, tot i esperant nous descobriments
que aclarisquen una mica,
aquesta complexa anomalia valenciana,
el grup de prestigiosos investigadors
conclou que, dissortadament, no
hi han trobat ni el menor rastre de vida
intel•ligent al Canal 9.
El món haurà de seguir esperant futures
troballes.

domingo, 3 de abril de 2011

Honestetat, poder i futur: paraules clau

Durant cinc díes, pel saló d’actes de la facultat de Filologia, Traducció i comunicació de la Universitat de València passaren més d’un centenar de periodistes de tots els àmbits de la comunicació, que deixaren un grapat de titulars i moltes experiències.

Política, opinió, economia, cultura, societat, ràdio, televisió, fotoperiodisme… totes les vessants tingueren el seu lloc en aquest congrés realitzat en col•laboració amb la Unió de Periodistes Valencians, en el que s’abordà el passat, present i futur de la professió, que ja complix 30 anys en democràcia.

Es parlà molt, però per damunt de tot destacaren diverses idees. La primera, va ser que l’ objectivitat no existeix. “No som objectius ni neutrals”, afirmà Josep Torrent. Per tant, el que conta és l’honestetat amb sí mateix, com després repetiren Mª Consuelo Reyna i J. L. Gómez Mompart.

El segon tema important és la pèrdua de prestigi i credibilitat del periodista. Segons Pedro Agramunt (PP), “els periodistes ja no tenen cap poder”. Aquesta afirmació va ser rebutjada per Anna Tòrtola a la taula d’opinió, que afirmà que és el que els polítics ens fan creure, però realment seguixen minut a minut la premsa.

També es va repetir molt que els periodistes “no tenen futur”. Uns més “apocalíptics” que altres, la majoria de ponents es manifestaven en aquesta línia, però alguns es mostraren més optimistes, com els periodistes locals, que veuen en la informació de proximitat el futur, o com Amparo Tòrtola, que confesà que tornaria a elegir dedicar-se al periodisme, ja que no hi ha “altra professió que t’ensenye coses dia a dia”.

I com no, Internet. La xarxa també va estar molt present en general, ja que la rutina i el treball periodístic han canviat molt, i més específicament en la conferència dedicada al periodisme digital, on Mar Iglesia reivindicà que el ciberperiodisme “és periodisme”.

Es va debatre intensamente sobre la televisió pública, i el seu paper en la societat. Front les crítiques a Canal 9 per part del públic, Lola Bañón va dir que cal “resistir” i queixar-se, i que els treballadors no poden fer molt més. D’altra banda, Empar Marco (TV3), va dir que els periodistes sí poden fer coses, encara que la majoria dels participants culparen a la publicitat, les empreses i els gabinets de premsa de la situació actual.

El que ha quedat clar, és que els nous periodistes tenen el gran repte d’establir la direcció del nou periodisme i al mateix temps recuperar les seues arrels. Però, si una cosa és segura, és que ningú tira la tovallola, per què com es podia llegir l’altre dia a El País, el periodisme “és amor. Tossut i irracional, com qualsevol altra passió”.

No es fàcil contar un congrés en 400 paraules... però s'ha intentat.

http://congres.unioperiodistes.net/congres.html